Després de veure el programa de TV3 presentat i conduït per Josep Cuní, no puc d´estar-me de donar la meva opinió. Em lamento de que Toni Samper i Joan Morros, que hi participàven per denunciar que LA SARDANA S´ESTÀ MORINT,no sabessin contestar amb més contundència a la part contraria. Encara que penso, que va ser perquè ells dos estaten en franca minoria i no els van deixar prou temps per dir la seva. La part contraria, la formaven persones que pensen alegrament que la sardana disposa de bona salut. A tots aquestos que no pensen com el Joan i el Toni, els retrec que no es posessin al costat de la realitat, d´alló que realment passa. Peró potser no el interesava dir-ho.

Veureu, el món sardanista té dues vessants en aquest tema: l´ una gaudeix de molt bona salut la qual, a més, com algú va dir en el prograna, mai havia estat tan bé.

Peró a l´altra vessant, hi tenim la que s´esta acabant, la que s´esta morint.

En aquesta diferència de situació, no hi val dir els tòpics aquells –que també es van sentir al programa- de que els temps canvien; de que la sardana té més de cent no sé quans anys i als ulls d´avui dia es veu com a carrinclona; que s´hauria de modernitzar i d´adaptar a les situacions canviants; i d´altres afirmacions fetes amb molt poca gràcia. No senyors, el motiu del perquè hi han aquestes dues vessants no és aquest.

A la part que gaudeix de bona salut, hi trobem tots els grups, persones, empreses i activitats relacionades amb la música: cobles, estudis de grabació de CD, composició de sardanes, programes radiofónics i televisius etc. A l´altra banda, la que dona el crit d´alarma, hi podem posar, totes les persones o entitats relacionades amb el ball de la dansa: és a dir les colles sardanistes, d´altres entitats relacionades amb el ball de la dansa, i la gent que balla a la plaça.

Aquest grup que s´alarma, ho fa perquè veu que la sardana ballada no té

RECANVI GENERACIONAL.

La part de la música, si que té aquest recanvi. Mentre que la part de la dansa ballada no. I fem-nos la pregunta clau. PER QUÈ?.

Doncs senyors, sembla que us faci vergonya dir que aquest “ perquè “, són els DINERS.

O és que hi hauria tantes cobles disponibles cercant contractes ( les colles sardanistes i els balladors de carrer no fem cap contracte per ballar ), si no fos perquè són professionals de la música i amb el que cobren deleitant-nos pels seus serveis els ajuda a viure?. El mateix passa amb l´edició d´un CD, per la casa que l´edita, forma part del seu treball. Els presentadors dels programes radiofònics i televisius, els allí presents Rotllant i Lara, m´imagino -i si no és així ja ho faran saber- que també estant exercint la seva professió i ja està bé que procurin que el seu programa tingui un nivell màxim de dignitat i qualitat. El president de la Federació Sardanista, va sortir amb aquella de que a l´any s´arriben a estrenar 200 sardanes, la qual cosa indica la bona salut de la dansa. Les sardanes les fan els compositors, la quasi totalitat dels quals són músics de professió.

Peró de què serviria que cada any es fessin un mil.lió de sardanes noves si no hi ha un relleu generacional que les balli o les escolti. I parlant de la Federació, aquest any a tornat a activar la Sardana de l´any, i cada setmana s´en parla. Està molt bé, peró no deix d´estar relacionat amb la música i la música no té problema, és de la vessant que té salut.

Els programes de radio i televisió, en diuen meravelles d´aquest compositor o d´aquell altre i n´expliquen la seva vida i la seva trajectòria professional. De si ha tocat amb aquesta cobla o en aquella altra i quin mestre a tingut. De si han estat premiats per aquella sardana o per aquella altre. I a mi personalment, m´encanta sentir-ho. Peró en canvi, no sento quasi mai ( dic quasi ) que entrevistin a algun component d´una colla sardanista ( excepte quan guanyen el campionat les Violetes ), ni parlin d´algun capdanser d´una colla, alguns dels quals hi han dedicat tota la seva vida sense cobrar ni un euro; o simplement no van a un aplec o una ballada i entrevisten a un ballador de sardanes i li demanen que expliqui als oients o telespectadors quelcom de la seva vida com a sardanista de plaça, o bé que preguntin a un jove dansaire de carrer o de colla, i que la seva jove presència i espontanietat, serveix d´exemple i pugui animar a un altre jove a ballar sardanes perquè i la roda continui girant.

Resulta que la vessant que gaudeix de bona salut és aquella que té la seva professió relacionada amb la sardana i n´obté un benefici económic, la qual cosa és molt digne i oportú que així sigui, perquè si no hi haguessin diners per pagar els músics de les cobles, sense cobrar no tocarien, i no podríem organitzar concerts, ni audicions, els concursos de colles haurien de ser amb disc i tampoc no es podrien tocar i estrenar les sardanes de nova composició. Llavors si no es poguessin estrenar, potser no s´en farien tantes de noves o si es fessin, quedarien en no res perquè no s´haurien arribat a tocar mai. Com que no es podrien estrenar ni tocar mai, els compositors s´acabarien. Perquè fer-ne, si ni tan sols es poden estrenar. Les cases de discos, no vegis, grabarien altres coses, de sardanes res. No quedaria cap cobla per enregistrar aquesta música tan meravellosa. Als presentadors de programes, s´els acabarien els compositors per explicar-nos si han tocat amb aquesta cobla o han fet tal sardana. O la vida i la trajectoria de tal instrumentista que anat cambian d´empresa, vull dir cobla.

Allà pel anys setanta, quan jo vaig començar a ballar sardanes, sentia com es deia que perillava el futur de les cobles per manca de relleu generacional, de gent jove. Sortosament amb l´arribada de la democràcia hi ha hagut més diner disponible i les entitats i administracions públiques en disposen per costejar una cobla. Gràcies als diners circulant, les cobles estan demanades. Si no hi hagués demanda, als músics no els interesaría tocar en una cobla. Els joves músics dels consevatoris es decantarien cap una altra orientació. No tindrien futur en una cobla. Tampoc tindrien ells relleu generacional.

No vull dir pas amb aixó, que abans de la democràcia les cobles toquessin gratis. El que va passar és que en molt pocs anys, els seus honoraris van experimentar una pujada importantíssima, la qual cosa les va tornar atractives pels músics novells. Si no hagués estat d´aquesta manera, ja ho haguessim vist si dels conservatoris n´ haguessin sortit els músics de cobla necessaris pel recanvi.

. I aquesta afició, no té relleu generacional perquè el jovent d´avui dia té moltes, moltissimes opcions ( que abans no hi eren ) a l´hora de enganxar-se a una afició, i com que tenen de tot al seu abast, trien alló que els és més còmode i no els costa cap esforç ni els demana compromís. És per aixó que ens queixem, perquè estem indefensos davant de la vida còmode i fácil d´avui dia, de disco, copes, cotxe, materialisme, emocions fortes de poca durada i quan s´han acavat, au, cap a una altre cosa. Com que n´hi han tantes.!. Perquè enganxar-se a quelcom que no et dóna res material a canvi i et demana un cert compronís d´esforç i de durada. La manca de seguidors de la sardana i de moltes altres activitats, és degut a que la ciutadania s´ha acomodat.

Els components d´una colla sardanista i els d´una cobla gairebé són el mateix número. Si per nosaltres fos posible obtenir la mateixa retribució per anar a ballar, que la que tenen ells per anar a tocar, ja ho crec que tindriem dansaires per ballar a la colla. Tindríem balladors per anar a ballar els concursos i per anar a les audicions i aplecs, i encara que només fos per assajar, la primera generació estaria present també a les ballades. Després tot és una cadena.

Recordaré sempre, que una vegada ja fa bastants anys, un amic de la meva mateixa edat, em va preguntar que què hi guanyava ballant en una colla de competició, volia saber quina mena de compensació tenia. I jo li vaig contestar que no hi guanyava ni em donaven res.Que ho feia per pura afició. Només perquè m´agradava. I si et fan aquesta pregunta avui dia, en el món tan materialista i poc compromès com l´ actual, realment comprenc que l´esforç que s´ha de fer a cambi de res , desanima a qualsevol.

Tampoc val a dir, que hi han poblacions que tenen una colla o grup de colles molt actives, que ballen a canvi de res. No val, perquè aquest fet passa a molt pocs llocs. No és la situació general. La situació general és ben diferent i amb tendència a la baixa..Ara bé, si ens hem de conformar amb aquestes excepcions, ens acabarem morint igual.

Es podrà dir que abans, quan la quantitat de colles que hi havia feia goig i estava en ple apogeu, no calien els diners, la gent per ballar hi era. Peró és que el problema no hi era abans, hi és ara; i de la mateixa manera que quan les cobles el tenien, amb diners el van solucionar; el problema generacional per la sardana ballada, o bé va per aquesta via, o no tindrà remei. Una altra cosa és que s´hi pugui anar, per aquesta via.

Hom podrà pensar que em centro massa amb la problemàtica de les colles, peró és que les colles són la “ primera generació “. La gran majoria de balladors de sardanes de carrer, de l´edat que sigui, quan eren primera generació habien ballat poc o molt en una colla i aquesta realitat, costa d´admetre. Si que també és cert que no tots els que són de la segona o tercera generació han passat per una colla sardanista, peró ai!!, que pocs que són els d´aquesta aquesta excepció.

Les colles sardanistes no tenim relleu generacional. Any darrera anys anem ninvan. Cada vegada som menys. No s´en funden de noves. Potser si en surt una de nova és de veterans. Aquesta recolada de les colles és general a tot Catalunya. I no val a dir que només passa amb les colles. És un bon termòmetre indicardor del problema.

A les audicions i aplecs i fins i tot als concerts, passa el mateix. No hi ha relleu generacional. És cert que es fan molts actes sardanistes ( hi han diners per pagar-los ) peró on és la gent jove. On veus el canvi generacional. Una colla sardanista és sinònim de joventut. En una ballada, si no hi ha colla sardanista ballant, on és el relleu generacional. Hi veus segona i tercera edat, peró on és la primera?. I no és problema de la dansa. Als concerts passa el mateix. No s´omplen de la primera edat. No hi ha recanvi ni per anar a escoltar sardanes.

Si aquest recanvi no hi és, quan hagi passat aquesta segona i tercera edat, els músics, per molt que els paguin, tocaran sols. Llavors, per tocar sols, no els contractaran.

També desapareixeran.

Pobres de nosaltres!!!.

I encara n´hi ha que surten per la tele en un programa de màxima audiència, i diuen que es troben bé i tenen la panxa contenta.

Per cert, no em va agradar gens la mofa de Sr. Cuní.

Un altre dia, potser m´animi a continuar aquesta carta. Per ara, és suficient.

Ramon Soriano i Rubió, assajador dels Dansaires del Penedès.