TAJ MAHAL
En aquest viatge a l´Índia, com podia esperar tothom, un dels principals objectius era el de ballar sardanes al complex del Taj Mahal, amb una silueta mundialment coneguda.
van haver de passar el riu amb barca
 
semblava com una pel.licula de la Indiana Jones
 
els vegilava un "guardià de la moral islàmica"
. Peró com ja s´ha dit, abans d´anar-hi no van poder aconseguir el permís adient. El Taj és un monument musulmà fortament protegit i mimat com si fos la “joia de la corona”. Les mesures són tan grans, que no deixen que passi cap aparell volant per sobre, els autobusos no s´hi poden acostar a menys de dos quilòmetres i qui vol accedir al recinte és escorcollat com si anés a pujar a un avió. Per tant, ni parlar-ne, de ballar-hi sardanes.

Peró com que els Dansaires van insistir tant, les autoritats els van proposar una solució alternativa i a la vegada insòlita: podien anar a la cara posterior del monument, a l´altra banda del riu que hi ha a l´indret.

Naturalment que la colla sardanista hi va accedir, i per fer-ho, els seus components van haver

de passar per una experiència digne de ser considerada com una aventura de la Indiana Jones.

Resulta que pel darrera del Taj Mahal hi passa un riu amb una llera molt ampla i està protegit per un escamot militar que tè cura de prevenir un possible atemptat per aquella part.

Així, tenim que els Dansaires del Penedès van ser conduïts per un camí que voreja les muralles del Taj fins arribar al control de la porta del recinte militar. Van passar per una porta giratòria molt estreta, d´un en un, amb gran dificultat per passar les bosses dels vestits, i un cop a baix al riu van pujar a una mena de barcassa.
Els van demanar que s´asseguessin a terra amb molta cura i al bell mig de la barca perquè era molt inestable i es podia decantar com si res. La petita embarcació va passar la colla
, sense acompanyants, d´una banda a l´altra del riu en dos viatges i un cop tots retrobats, la persona que els guiava els assenyalavat el camí segur per passar, perquè es veu que si sortien de la ruta podien enfonsar-se.
Aquesta foto de la colla passant el riu amb barca,molt poca gent al món la té.

Quan van arribar al bell mig de l´eix visual de Taj, el “guardià de la moral islàmica” els va explicar les condicions: quan les noies es canviïn de roba els nois les hauran de tapar per evitar les mirades dels nens i adults que, en veure l´enrenou, s´apropaven a mirar. A més, res de música i el casset ben guardat a dins d´una bossa. Que no es vegi.

Com que el Taj Mahal és un momument dedicat a l´amor, la sardana que havien escollit per ballar era la que porta per nom “Quan l´amor neix” de Narcís Costa, peró ara tan sols podien ballar sense música i fer fotografies.
Les limitacions eren tantes, que quan el “guardià” va veure que treien el banderí per posar-lo al centre de la colla, també el va fer guardar de tal manera que no es veiés gens.
Amb ressignació, la Berta -amb la atenta mirada de l´Eulàlia- es disposa a guardar el banderí.
 

Peró tantes limitacions, i que el dia era núvol, no van impedir que els Dansaires s´enduguessin de l´Índia aquestes magnífiques fotografies de record que apropen i conjuminen la sardana i el Taj Mahal.