Un altre paratge que van triar per ballar sardanes va ser el desert de Dubai, el qual és característic per la sorra vermellosa i les dunes. Hi van fer una excursió amb cotxes 4x4, que s´emparraven per les dunes com si res. Allí, els Dansaires hi van protagonitzar una ballada, si pot ser, més especial, encara. Vestits de sardanistes i però descalços i sense espardenyes per evitar que s´omplissin de sorra, volgueren pujar a dalt de la duna més alta del desert de Dubai i quan hi van ser, formaren la colla i s´hi van fer fotografies per immortalitzar la gesta. Els Dansaires del Penedès estaven eufòrics perquè eren conscients que vivien quelcom molt especial que els trasbalsava els sentits.

 

El sol ja s´havia post, la foscor començava a regnar i pujar a dalt d´aquella duna amb aquella claror minvant els va semblar que era com pujar a dalt del mont Sinaí.
Després baixaren fins al fons i, entre dunes, ballaren la sardana de Carles Santiago titulada “La plaça del paraigües” . Van triar aquesta sardana amb ironia intencionada, perquè en aquella “plaça” ben poques vegades hi cal un paraigües.

En acabar, i com si encara no n´haguessin tingut prou, van trobar que la llum ja ben esmortida del final del dia que evidenciava el començament de la nit i el silenci que donava aquell punt del desert prou allunyat de la conurbació de la capital, era l´hora i el lloc adients per donar-se les mans tots els setanta catalans i escoltar el “Cant dels Ocells” per demanar que el silenci i la pau que sentien s´escampessin arreu del món.